El catastròfic final de l´Imperatiu categòric

Per FRANCESC XICOLA

   La suposadament raonable màxima de "la meva llibertat acaba on comença la teva", juntament amb el seu revers positiu de "tothom té dret a fer allò que no perjudiqui als altres" (hi ha una formulació més ortodoxament jacobina: "llibertat és poder fer qualsevol cosa que no impedeixi a ningú altre a gaudir del mateix dret") podem afirmar que es troba en el disc dur de la ètica occidental contemporània, la qual, per allò de les arrels cristianes, no pot evitar una certa semblança amb l´evangèlic "tot allò que voleu que els altres us facin, feu-ho també vosaltres a ells (Mt 7,12)". Es tracte, però, d´una raonabilitat i una semblança més que discutibles, i el que em proposo en aquesta brevíssima exposició és mostrar que, per una banda, el raonable i el racional sovint divergeixen completament i, per una altre, que entre la legalitat jacobino-kantiana i l´Evangeli el que hi ha es una antagonisme absolut.

   No és difícil veure que, a excepció de la evangèlica, totes les esmentades expressions no són altre cosa que una formulació popular de l´Imperatiu categòric kantià -l´anàlisi pormenoritzat del qual, per cert, no n’és gens, de popularitzable. La seva enunciació està explícitament esculpida en el frontispici de l'Estat modern occidental que és -per això, i només per això- revolucionari en l'únic sentit que hi ha; com ho està en la Declaració del drets humans, d'arrel netament laica -si fossin d'arrel cristiana hauríem de dir "drets personals", de les persones- la qual, essent legítima en l'ordre natural, no és estrany que comenci a veure's superada pel nou discurs, que ja s'acosta, dels Nous Drets Humans on, pel que sembla, hi ha de tenir cabuda els animals i els ordinadors.

   Pot semblar raonable definir la llibertat per la pura formalitat del "mentre no impedeixi...", negant-li valor moral al contingut de la acció considerada en sí mateixa, perquè, en principi els actes privats que no tenen efectes públics -si és que tal cosa és possible- no poden ser legislats. Un codi penal que, com per exemple a l'antiga Roma, castigués la sodomia, seria un codi mal fet; al menys des del punt de vista de la legalitat moderna on, diguem-ho de forma explícita, el contingut material dels actes no té cap valor; això és, no té validesa; impedint-se així la pretensió de que els continguts de les accions (i, de fet, qualsevol contingut) puguin ser bons o dolents en sí mateixos i per tant moralment obligatoris o prohibibles. Per se és tant moralment indiferent sodomitzar una vaca morta com curar leprosos a l'Índia; l'únic que s'exigeix és que tant les vaques com els leprosos ( majors d'edat, i/o testamentàriament en el cas de les vaques), es deixin fer.

   La societat moderna no determina la llibertat pel grau en que els fins naturals (tal concepte és exclòs de l'ordre moral) dels homes puguin ser assolits, sinó pel grau de compossibilitat màximament divers del nombre de continguts, indiferents entre sí, que puguin donar-se juxtaposadament dins la mateixa legalitat. Aquest és, estrictament, el sentit del concepte de "convivència" que predica la democràcia moderna.

Quan el concepte de matrimoni s’estén a totes les formes, el matrimoni com a concepte deixa d’existir.

   El problema rau en que això només és teoria; perquè les coses, en el sempre sorprenent ordre dels fets, presenten resultats imprevistos. Posem un exemple. No impedeix als heterosexuals contraure matrimoni el fet que es legalitzi alhora la possibilitat de contraure matrimoni homosexual, això és, que juntament amb la figura del matrimoni fins ara exclusivament heterosexual es puguin considerar matrimoni "altres" opcions de convivència sexual. El segon cas seria el d'una societat més lliure, però encara ho seria més aquella en que el concepte de matrimoni s'estengués a tota forma possible, de iure i de facto, de convivència sexual (matrimonis de tres, de quatre..., tot tipus d'incest i tot el que hom vulgui imaginar-se) sense més restriccions que la anuncia i sense considerar cap mena de determinació "material". El sorprenent és que quan el concepte de matrimoni s'estén a totes les formes, el matrimoni com a concepte (i no només el matrimoni normal amb el seu antidemocràtic privilegi de "gaudir del favor del dret"), pura i simplement -dictum de omnia, dictum de nullo- deixa d'existir. No és que es pugui casar tothom de la manera que vulgui, és que del que es tracta és de que ningú, ni de fet ni de dret, estigui casat. Que això és així es fa clarament palès amb la simultània sol·licitud per part del públic de equiparar al matrimoni (inclosos tots els que de qualsevol manera "volen ésser casats") a les parelles que li reclamen al Dret la contradicció de no ser reconegudes de dret sinó de fet. Això és, que el "no-matrimoni" sigui tan figura jurídica com el seu contrari.

   Es pot seguir pensant que, bé, sí, el matrimoni catòlic podrà seguir existint fins i tot amb la mancança de la institució civil que el fa possible (el matrimoni és l'únic sagrament que s'assenta sobre una institució de dret natural); però del que es tracta és d'observar com, a la fi, tot contingut acaba essent liquidat en virtut de la forma quan aquesta és l'únic criteri de legal·litat; i de com la democràcia permet (estrictament hem de dir "tolera") la juxtaposició de qualsevol contingut, excepte d'aquell que tingui la pretensió de ser l'únic vàlid, el qual ha se ser d'una manera o altre exclòs de l'Estat. Rousseau deia això mateix referint-ho sense embuts a la Església Catòlica: "Qualsevulla religió que pretengui ser la única vertadera, ha de ser expulsada de l'Estat" [1]. On diu religió pot posar-se tota veritat moral, tota "recta doctrina" que, com diu sant Pau, "els homes no podran suportar".

   La difícil relació de l'Església, concretament en la seva dimensió de magisteri moral, amb la societat post-jacobina i les seves institucions, ha experimentat des de la segona guerra mundial -la terrible i mortal ferida de la nostra civilització que volen fer-nos creure que ha estat curada-, un agreujament que només amb un violent esforç de restricció mental conseguim conjuminar amb la cada cop més contestada presencia pública de la fe. Aquesta pressió ha donat lloc, per part de la "intel·ligència" ortodoxament catòlica, a la recerca d'una mena de substrat comú no confessional, la suposada llei natural, que permeti a la Ciutat de Déu sobreviure, conviure, i fins i tot cooperar, en la pau de Babilonia [2]. Però aquest estricte humanisme cristià s'ha quedat també en estrictament cristià. Si bé en teoria és correcte dir que el Cristianisme no s'oposa al profà, sinó que fins i tot el possibilita, és urgentíssim parar esment en que, en l'ordre dels fets, aquesta harmonia mai no es dóna. I això és així per la teològica veritat de que, després del pecat original, l'ordre de la naturalesa és imperfectible sense la Gràcia, de la mateixa manera que a la plenitud de l'humà ja no és possible accedir-hi si no és passant pel misteri de l'Encarnació [3].

   El "diàleg" entre l'Església i el món és, doncs, ja més un expedient diplomàtic que una altra cosa, perquè en aquest diàleg ja fa temps que està tot dit, i els contrincants es coneixen prou i massa. Posar expectatives en la negociació és, en aquestes altures de la Història, una ingenuïtat una mica falsa i una certa negació (molt justificadament aterroritzada) de la realitat. Però tant si volem com si no veure les coses tal com són, amb el que ja ens estem trobant és amb una situació absolutament nova, i és que per primer cop en la historia (doncs ni en temps de l'Imperi romà es va arribar a tant) ja ni el principi d'autoritat d'ordre merament natural pot aixoplugar-nos pel simple motiu que la democràcia és, per definició, la progressiva tendència a la dissolució d'aquest principi fora del qual no hi ha on amagar-se. Marx, com Luter, ja anuncia que l'estat final intrahistòric ha de consistir en que "ja no hi haurà cap vertadera autoritat política" [4]. Cert; tal com més avall veurem, es tractarà d'una autoritat falsa.

L’última forma intrahistòrica que adoptaran les relacions Església-Estat serà les de la persecució.

   I aquí és on es tractava d'arribar. El problema és que la conclusió coherent de tot això només es copsa a la llum d'un concepte teològic del que no se’n pot fer us sense un cert estremiment: el d'Ecclesia martyrum. Com diu H. Heller: "Ja no existeix la possibilitat de conformar les ordenances públiques des de l'àmbit del que és sagrat, en front d'un poder absolut, summament potenciat i no limitat per cap vincle tradicional" [5]; en front de tal poder la Església es troba en el paper d'ecclesia martyrum, de manera que "l'útima forma intrahistòrica que adoptaran les relacions Església-Estat no serà la d'un arranjament ni tant sols la d'una lluita, sinó una forma de persecució; això és l'assetjament dels impotents per part del poder. Mentre que la manera de d’assolir la victoria sobre l'anticrist serà el testimoniatge de la sang" [6].

   Les ordenances públiques són l'ordre del que és públic, però no només en sentit administratiu de "escola pública", "sanitat pública", "medis de comunicació públics"..., en relació als quals la moral catòlica ja comença a tenir greus problemes, sinó també en el més immediat de "via pública", de sortir al carrer. Si diem que la situació és absolutament nova, és també per que per primer cop l'Església, no ja com estructura, sinó com a contingut, com a realitat afirmadora de valors naturals i sobrenaturals, no es troba enfrontada amb una institució de valors i continguts diferents (l'Islam, posem per cas), sinó contra l'ordre civil mateix i la seva legal·litat. I no contra una legal·litat qualsevol o un ordre legal defectuós, sinó contra la legal·litat mateixa en quant a tal; això és contra la forma pura, kantianament parlant, del que és legal. Potser això últim sembli una abstracció massa subtil, però no pot negar-se que explica complidament el sentiment de culpa de molts catòlics d'estar, només pel fet de ser-ho, envaint la llibertat del seus conciutadans. Aquesta és l'única "culpa" per la que el món exigeix disculpes; no per l'Inquisició o per un o altre capellà pederasta; sinó per l'Evangeli mateix. Als afeccionat a demanar disculpes els cal saber que el món no es conformarà mai amb menys i que no en tindrà prou fins que ens avergonyim públicament de Crist.

   I més que enfrontats amb la legal·litat, el que estem és, pitjor encara, enfrontats amb la legitimitat moral mateixa. Vet aquí una altra distinció subtil d'efectes ben dramàtics. A pesar de que per la modernitat legal·litat i legitimitat tendeixin a identificar-se, psicosocialment no són mai el mateix. La diferencia entre l'una i l'altre es posaria ben de manifest si comparem la no-igualtat de l'acció política. Un exemple: durant la seva presidència, Felipe Gonzalez podria haver amnistiat al comandant Tejero sense  despertar cap sospita de complicitat moral i, fins i tot, donant mostres de magnanimitat humanitària. José Maria Aznar, en iguals condicions jurídiques, no podria, políticament, fer-ho. La diferencia no és de legal·litats, sinó de legitimitat, de què està i què no a repaire del dubte en un sentit sorprenentment semblant al cartesià; això és, la certesa (validesa, legitimitat), allò que per sí mateix no pot ser posat en qüestió; i és obvi que no tots som iguals en aquest sentit. Quan al 1991, la ONU va donar permís per atacar Irak, el govern espanyol s'hi va apuntar sense el menor escàndol. Els nens massacrats, les vaques violades i els gossos atropellats van ser els mateixos que ara, al 2003, però aleshores la Gran Instància de les Nacions Unides per la Bona Consciència de la Humanitat va legitimar (en filosofia moderna, repetim-ho: validar, certificar) el mateix que ara ens sembla monstruós.

   Estem posats en qüestió exactament en aquest sentit.

   "Posar en qüestió" en grec es diu skepsis, d'on procedeix el mot escepticisme, però seria excessivament ingenu dir que la mirada del món (el "món" entès com allò que constitueix trilogia amb el dimoni i la carn) sobre el Cristianisme és una mirada escèptica. Un bon dia els desenmascardors professionals van descobrir que això de parar l'altre galta és  a) segons Marx, un muntatge inventat pels beneficiaris del capital per tal de que els no-beneficiaris posposin el consol del seu fastigeig per a l'altra vida, mentre es deixen fotre pacíficament en aquesta; o b) segons Freud, una inhibició del instint fortament neurotitzant, però que condiciona la possibilitat de la vida social, la qual no deixa de ser un mal menor atesa la tendència antisocial de l'home, sempre temptat de retornar a l'Estat de naturalesa (per cert que les similituds entre Freud i Rousseau són francament sorprenents); o bé  c) segons Nietzsche, una inhibició de l'instint que, a més de neurotitzant, no és altra cosa que una falsificació dels valors per virtut de la qual els impotents "renuncien" a la venjança (renuncia a la que anomenen "perdó") per tal de suportar subjectivament el fet de que en realitat el que els passa és que no poden venjar-se. El cas és que quan els desenmascaradors professionals un bon dia van descobrir el muntatge i la mala nova es va començar a propagar, aleshores la mirada del món, dèiem, sobre la Bona Nova, més que una mirada escèptica o desencisada, es va convertir en una mirada de l'odi més pur que hi ha, una mirada d'odium theologicum, o millor una mirada d'odi al teològic.

   Si la democràcia és el context de tots els continguts de iure compossibles, i el màxim de llibertat s'iguala amb la màxima expressió d'aquest context, aleshores, per que pugui donar-se la spinoziana utopia on "els homes es governaran de tal manera que, fins pensant coses diverses i enterament contraries, visquin, a pesar d'això, en armonia"[7], segueix dient Spinoza que "cal establir la llibertat de pensament". Ara bé, llibertat de pensament no vol dir llibertat d'acció, al menys d'una acció conseqüent amb un pensament l'expressió del qual pugui afectar l'ordre públic. I tornem a parlar de públic tal com ho esmentavem amb el sentit de "via pública", de sortir al carrer, on la publicitat de la fe (l'àmbit de la qual, diuen, ha de ser exclusivament privat) podria arribar a contravenir les ordenances. De l'estat de coses on a la fe se li nega tot espai social i se li exigeix que s'amagui (doncs ja ha estat descoberta la seva conspiració per fastiguejar la felicitat humana), d'això se’n diu estat de persecució.

   La pregunta que pertoca és, si així estan les coses, ¿perquè no s'ha procedit a la il·legalització directa de l'Església catòlica, com es fa amb una secta destructiva o amb un grup terrorista? A part de que ens temem que es tracta d'una qüestió de temps, segurament hi ajuda la dificultat merament tècnica, atesa la encara important presencia sociològica de la fe. Però fonamentalment el que ho impedeix és, de moment, la necessitat supervivencial del sistema de no contradir-se amb el seu propi principi teòric de la tolerància; això és, la magnanimitat política de "suportar" allò que li és contrari, i precisament sabent que ho és. A la fi de la Historia, sens dubte, podrà constatar-se qui, de fet, ha suportat a qui. Però mentrestant convé prendre consciència de:

  a) que l'Estat modern, revolucionari i democràtic, això és, el fundat per la Revolució francesa, està estructuralment enfrontat amb l'esperança del Regne de Déu.

  b) que malgrat les aparences, l'Estat no és el problema substancial. Encara que només sigui pel que resta en ell de (mínim) principi d'autoritat legítim, i per tant de (mínima) defensa del bé comú, cal preservar-lo com a la última (i mínima) instància que en el temps històric trobarem per protegir-nos davant la gran sotregada que s'acosta.

  c) que l'essència de l'Estat revolucionari - democràtic no té més consistència que la de ser un medi transitori per un objectiu no merament polític, sinó d'abastament total de l'humà.

   Perquè l'Estat serà (i de fet ja ho esta sent) superat per noves formes de dominació que, tàcitament al principi i descaradament al final, reclamaran la seva dissolució. I el més paradoxal és que els seus botxins seran els mateixos que ara tant l'exalcen com a instància suprema de racionalitat política i garantia de moralitat [8].

   El que en diuen menys dolent dels sistemes polítics, la democràcia, té, entre d'altres, un curiós dispositiu psicosocial d'autojustificació que pot observar-se cada vegada que a la menor (o major) crítica es dispara l'automatisme de "pitjor seria una dictadura". El pensament totalitari, que es el propi de la Modernitat, sempre opera de la mateixa manera: obligant a triar entre el dolent i el pitjor. No hi ha bé substancial, només una jerarquia de mals que -qui ho havia de dir- en el millor dels móns possibles és l'únic ventall d'opcions que se’ns ofereix. Però com que afortunadament no vivim en el millor dels móns possibles, cal dir que aquesta alternativa és falsa. I la seva falsedat obeeix a la mentida més fonamental de totes: la d'identificar "dictadura" amb "principi d'autoritat", el qual, aquest sí, és el veritable contrari a la democràcia. De fet ni tant sols és just afirmar que una dictadura hagi de ser necessàriament dolenta; tot depèn de a què obligui o què prohibeixi. Si salus populi, suprema lex, és clar que la defensa del bé comú resta per sobre de consideracions de mètode. El que passa és que l'obra mestra de la demagògia ha aconseguit, a més de suprimir el concepte mateix de bé comú, que qualsevulla imposició sota aspecte de contingut moral objectiu bo o dolent, sigui considerat una lesió de la llibertat sempre entesa com a independència subjectiva, i per tant inacceptable encara que el que es mani sigui bo o el que es prohibeix dolent.

   No procedeix, però, entrar en ficcions polítiques, com si hi hagués alternatives reals a una situació de fet tan irrevocable com la present. El que cal denunciar és que el gran dogma democràtic no té el menor contingut positiu; la seva essència (o falta d’essència) no és altre que el de ser el disolvent universal de tota forma d'autoritat natural i sobrenatural en la família, l'escola, la societat civil i l'Església. I no cal massa clarividència per pronosticar un final que es dedueix de la lògica mateixa de les coses: que tot paràsit mor juntament amb l'organisme que parasita, precisament en el moment de màxima eclosió infecciosa. El gos i la rabia moren junts; el problema és esbrinar què en sortirà d'aquesta "negació de la negació". Aquí, però, la lògica de les coses ja no és tant evident, tot i que podem fer suposicions.

   La primera és la sospita de que, atès que les comunitats humanes no poden suportar un procés de disol·lució indefinida, caldrà, tard o d'hora, restaurar una certa aparença d'autoritat. Aquesta aparença ja comença a insinuar-se en el que podríem dir-ne conservadorisme revolucionari, expressat en la sorprenent descoberta, per part de les instancies jacobines de poder, de valors tradicionalment i simbòlica vinculats al pensament reaccionari. Així, l'ordre, el respecte a les jerarquies, la correcció en les expressions i actituds, i tot un seguit de noves bones maneres, venen a contrarrestar, fins i tot, els antics excessos passionals i jovenívols del contre nous de la tyranie. Fa bonic de sentir a un ministre francès indiscutiblement progressista, irar-se contra la crisi d'autoritat en els centres d'ensenyament, o a "transgressors" professionals com Marilyn Manson donant lliçons de correcció política amb els llocs comuns de denuncia del racisme, del fanatisme religiós o contra la guerra d'Irak. Els mateixos que en el 68 i els '70 promovien el "Libro rojo del cole" o l'assamblearisme salvatge ara revindiquen el bon sens tot fent la picadeta d'ull a un electorat majoritàriament necessitat de certa estabilitat socioeconòmica.

   Insistim, però, que en les democràcies avançades, tota regressió és només aparent. Perquè la desafecció vers la verdadera autoritat es manté. Segueix essent impossible que la societat accepti l'autoritat d'Aquell qui ve en nom del Pare. "Perquè vinc en nom d'Altri no em rebeu". Això és, les comunitats humanes màximament immerses en la dominació hiperracional de l'Estat burocràtic, estàn assadegades com mai d'una dominació carismàtica, però de cap manera d'un model obediencial (Crist obeeix al Pare), sinó del que René Girard en diu model mimètic [9], que es obeït precisament perquè ell mateix no obeeix (doncs ve "en nom propi"), i concentri la violència de les masses contra la víctima innocent (el "chivo expiatorio", le bouc emissaire) el sacrifici de la qual ha de restaurar l'ordre -en l'esmentat sentit revolucionari-conservador del terme- perdut en el procés de dissolució i catastròfic final de l'Imperatiu categòric. Aquesta víctima innocent, donada la magnitud de les necessitats del nostre temps, no pot ser altre que la víctima per antonomàsia, Crist, però a falta del que en podríem dir (amb perdó per la malsonància) el Crist empíric, la víctima haurà de ser el no menys real Crist Místic, l'Església catòlica, el destí radical de la qual no pot ser altre que reproduir el misteri mateix de la Pasqua en la Història. Igualment el botxí formal no pot tampoc ser altre que l'anticrist, el regnat del qual històricament ja ha començat o, si més no, està punt de fer-ho.

    Arran d'això, la segona suposició, gens evident, però perfectament coherent amb el Catecisme, és que aquesta persecució procedirà no d'un dels mil·lenarismes secularitzats a la manera dels assajats pels fascio-boltxevismes del segle XX, o de l'integrisme laïcista i antirreligiós de la ja menopàusica post Il·lustració, sinó que prendrà la forma precisament d'un sacrifici ritual que reclamarà el vessament de sang innocent per tal de conjurar, tot i que només aparentment, la ansietat social de l'anomía globalitzada cap a la que ens dirigim. Es tractarà d'aquella "impostura religiosa que proporcionarà als homes una solució aparent dels seus problemes a canvi de l'apostasia de la Veritat" [10]. Perquè serà una impostura, però religiosa, diguem que perversament religiosa, amb caràcter sacral, sacrificial, administrada per aquells que "quan us matin es creuran oferir a Déu un acte de culte" (Jo;16,2).

l’avortament de masses, un fenomen exclusiu del nostre temps

   De fet, i això sí que amb tota seguretat, la gran missa negra ha començat ja. L'avortament de masses, un fenomen exclusiu del nostre temps, és la massacre més immensa de la història concentrada en un període que no arriba als cinquanta anys, així com la més desapercebuda. ¿No és potser aquest doll de sang innocent el carburant de la democràcia moderna; el que explica la misteriosa subsistència de l'estat de coses més antinatural que hi ha hagut mai? Figurant en l'últim lloc de l'enumeració de les culpes humanes d'Apoc.18, és el que porta a vessar la copa de l'ira de Déu amb "la sang de tots els que han estat degollats sobre la terra".

[1] J.J.Roussau; El contracte social; IV,8.

[2] "Mentre estiguin barrejades les dues ciutats, també usem nosaltres de la pau de Babilonia [...] doncs en la seva pau hi trobareu la vostra". San Agustí, De Civitate Dei; XIX,26.

[3] Gaudium et spes, 22.

[4] Marx; Miseria de la filosofia.

[5] H.Heller, Teoria del Estado.

[6] J. Piepper, El fin del tiempo.

[7] Spinoza; Tractat teològic-polític. XX.

[8] Hegel; Lliçons sobre la filosofia de la història universal.

[9] Cf. R.Girard. Des de La violencia y lo sagrado fins a Veo a Satán caer como el relàmpago, René Girard, en els seus treballs en torn de la violència victimària, anomena violència sagrada al mecanisme del boc emissari, el linxament arbitrari d'una victima objectivament innocent, però subjectivament percebuda per la turba enardida (és sempre un "tots contra un") com el responsable del malestar social (en realitat causat pel desig mimètic). L'assassinat-sacrifici del boc emissari retorna una pau momentània a les relacions socials i, per això mateix, en el món arcaic la víctima és posteriorment divinitzada com a causant d'aquest fals reequilibri, que dona lloc a la gènesi pagana del mite, que no és altre cosa que el procediment diabòlic pel que Satan simula "expulsar-se a sí mateix" i encadena als homes en l'esclavatge d’una violència inacabable.

[10] CIC, 675-6.