Déu vol que ens santifiquem; i perquè puguem acomplir aquesta voluntat de l’Altíssim, l’Església, d’institució apostòlica com declara Sant Lleó Magne, ha establert aquest Temps sagrat durant el qual s’ha de realitzar la nostra renovació d’esperit seguint l’exercici de la milícia cristiana.

Per tal de preparar els cristians a la Pasqua, l’Església, inspirant-se en l’exemple de Jesús al desert, instituí un període de purificació, penitència i ascesi interior, que al segle IV durava ja quarta dies, no exclosos el diumenges, i que, per això, fou anomenat justament Quaresma, anant des de la Dominica I fins al Divendres Sant, que començava el tríduum de Pasqua. Al bell principi el dejuni fou de quaranta hores seguides, les que Jesús estigué al Sepulcre; després s’anà estenent a diversos dies de les sis setmanes preparatòries de Pasqua. No essent, però, els diumenges dia de dejuni, a Roma es dejunava només trenta-sis dies, comptant-hi el Divendres i Dissabte Sants, que foren rigorosíssims. Als segles VII-VIII s’anticipà el dejuni quaresmal al dimecres abans de la Dominica I, i llavors fou exactament imitat el dejuni de quaranta dies que amb el seu exemple Nostre Senyor santificà.

El pla i l’estructura de les misses d’aquest Temps es relacionat amb dues institucions antigues de l’Església, que tingueren una forta influència en l’ordenament de la Litúrgia de la Missa i en el pla ascètic del culte quaresmal com a preparació per al a Pasqua, centre sacramental de la vida cristiana. Aquestes institucions són el Catecumenat i la Penitència pública, organitzades en els segles IV-V.

Desapareguts el catecumenat i la penitència pública (s. XI), i mentre l’Església va servar la unitat cristiana dels pobles medievals, la Quaresma senyorejava en els Temples i en els costums, enfortint-se així la seva eficàcia en les ànimes. Eren prohibits els festins, els jocs i els espectacles, suspesos els processos criminals, el dejuni practicat universalment, l’austeritat pública més intensa, i el toc de la campana de Quaresma marcava el ritme de la vida social, que prenia l’ambient morat del culte. Avui en dia, en els nostres temps de relaxació i degradació de la vida social, la Quaresma més que mai ha d’ésser intensificada en la vida personal, perquè segueix essent majorment la institució eclesiàstica més eficaç per a renovar la vida espiritual dels fidels. És el Temps més propici a l’ascètica i la virilitat cristiana.

Aquest ideal l’hem d’acomplir, renovent la terra del nostre esperit, cremant-ne les males herbes, posant saó fèrtil per al bé. Ens hem de fer nous, recobrant la frescor baptismal i de la pols del nostre no-res eixint-ne per la gràcia talment sobrenaturalitzats que siguem una altra creació, homes de Déu, fills veritables de Crist, Redemptor nostre. La Quaresma- deia el nostre gran Bisbe, el Doctor Torras i Bages- ve a ésser com l’hivern de l’ànima, el temps en què la nostra vida ha de podar-se tot allò que és perjudicial o inútil, i hem d’assaonar-la amb l’oració i la paraula divina per a llevar després abundosos fruits de santificació.

És el temps veritable de l’atletisme cristià. Cal, doncs, redreçar-nos àgilment i entrar en lluita amb els nostres enemics, món, dimoni i carn. Amb el món trencar-hi tractes, fugint dels divertiments, temperant el daler de les coses temporals, cercant el recolliment, que esvaeix la remor mundanal. Al dimoni, que es l’homicida, segons l’exacte i punyent definició de Sant Joan, l’Evangelista, plantar-li cara, posant silenci a les passions, que són el seu llenguatge, no tolerant els mals pensaments, que són la seva companyia, abraonant-nos amb totes les seduccions egoistes de l’orgull, de la ira, de l’interès, que són la màscara del seu fariseisme per temptar-nos a fer-nos amb ell. Amb la carn no tenir-hi contemplacions, fent penitència que la mortifiqui, dejunant per a sotmetre-la, compungint-nos el cor fins que l’avorrim, i així podrem fer la llei de l’esperit al nostre cos de pecat, a l’home vell de la rebel·lia, com l’anomena Sant Pau.

Tots els temps la Quaresma ha tingut un caràcter universal de recolliment i penitència, que la fa eficacíssima en tota llei d’estats i condicions dels fidels. Malgrat les seves transformacions a través del segles, resta igual: una vivent i operant summa ascètica de la vida cristiana; els perennes exercicis espirituals de la cristiandat; el sacramentari oficial i preceptiu del compliment pasqual amb l’Església; l’època litúrgica més intensa i interessant de tot l’any; la major riquesa de fórmules de pietat, de bellesa i dramatisme més emocionants.

El Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma

L’obertura solemne de la Quaresma comença amb una bella cerimònia que ens recorda fonamentals veritats de la nostra vida. Des de l’antiguitat més remota la cendra ha simbolitzat l’existència humana, de color trist, i que es desfà com pols que el vent s’emporta; i cobrir-se el cap amb cendra ha estat considerat sempre com un gest d’aflicció o penitència. David expià en la cendra les seves iniquitats; els Ninivites, a la predicació de Jonàs, se’n cobriren el cap. Aquesta acció que en el paganisme només era senyal de recança i de desesperament, i en l’Antic Testament actitud penitencial i deprecativa, l’Església l’ha convertida en un ritu, que és penyora d’esperança i té valor i eficàcia de sacramental. Rebut aquest sacramental amb sentiment compungit de penediment i vera confiança en la misericòrdia divina, ens aconsegueis, per virtut de l’oració intercessora de l’Església, la remissió dels pecats i la salut de l’ànima i del cos, tal com demanen en favor nostre les formules de la Benedicció.

La Benedicció de la cendra és un vestigi de la cerimònia antiga establerta al segle V per assenyalar davant el poble fidel els penitents públics, els quals, mentre clerecia i poble cantaven els salms penitencials, eren expulsats del lloc sagrat a causa de llurs pecats com havia estat expulsat Adam del paradís per la seva desobediència. Quan coincidí aquest ritu inicial de la penitència pública amb el primer dia de dejuni quaresmal (segles VII-VIII), prengué el nom de Dimecres de Cendra i esdevingué caput ieiúnii, cap del dejuni, litúrgicament un dels dies més importants de l’any cristià. Al començament del segle XII la imposició de la Cendra era estes a tots els cristians per invitar-los a la penitència i recordar-los que tots eren pecadors i necessitaven la misericòrdia divina. Des de llavors el Sacerdot, posant-nos un pols de cendra beneïda sobre la testa acotada, ens diu cada any en aquest dia: Recorda’t, home, que ets pols, i a la pols tornaràs. L’expulsió del Temple dels penitents públics, com la d’Adam del paradís, s’és convertit en el Meménto punyent, però reparador, que la mort és un càstig del pecat. La Cendra que ens és imposada procedeix de cremar branques beneïdes el Diumenge de Rams de l’any passat. Aquest origen real i simbòlic de la Cendra no consent que ens alcem atuïts de la cerimònia. Amb aquesta cendra l’Església ens fa memòria que la nostra mort no és pas la fi definitiva de tot, i ens atreu a participar en la Passió de Jesús, que ha d’ésser la Passió nostra, per tal que unint la penitència de les nostres  culpes a l’expiació de mèrit infinit que amb la seva Mort acomplí pels pecats de tot el món, siguem deslliurats de la mort suprema i puguem entrar, triomfalment, a la Jerusalem celestial, coronades d’immusteïbles corones les nostres testes.

Preguntes i respostes sobre la Quaresma:

¿Què és la Quaresma?

La Quaresma compren quaranta dies, com els que va passar Jesús en el desert, per a la preparació per la Pasqua. Comença el Dimecres de Cendra. És un temps dirigit a créixer en el esperit de penitència, i els fidels es dediquen de manera especial a l’oració i a les obres de caritat, compleixen amb major fidelitat les seves obligacions i observen el dejuni (menjant menys) i l’abstinència (no menjar carn) en els dies indicats.

¿Què és la penitència?

És l’actitud profunda de rebuig del pecat com ofensa a Déu. Es tracta, per tant , d’una conversió interior de la ment i el cor cap a Déu, de qui ens apartem al pecar. La millor manera de realitzar aquesta conversió interior és una bona confessió. Els fidels cristians compleixen així el manament de l’Església de confessar-se al menys una vegada a l’any, el que els disposa per a la comunió pasqual també prevista per l’Església.

¿Quin sentit tenen el dejuni i l’abstinència?

El dejuni i l’abstinència manifesten aquest esperit de penitència que, tot i que ha de ser sobre tot interior, també demana alguna manifestació exterior. Per això l’Església concreta unes maneres senzilles per a que, sempre que resulti possible, donem testimoni de les nostres conviccions, animant-nos a buscar a més altres expressions que posin de manifest l’esperit de penitència. Amb aquests sacrificis, es tracta que tot el nostre ésser (esperit, ànima i cosa) participi en un acte on reconegui la necessitat de fer obres amb les que reparem del dany ocasionat amb els nostres pecats.

¿Quan i qui ha d’observar el dejuni i l’abstinència?

El dejuni consisteix en fer una sol àpat fort al dia. L’abstinència consisteix en no menjar carn. Durant la Quaresma es viu l’abstinència tots els divendres; mentre que el dimecres de cendra i el divendres sant són dies de dejuni i abstinència, lògicament, sempre que no ho impedeixi una dificultat seria. L’abstinència s’observarà a partir dels 14 anys i el dejuni des de la majoria d’edat -18 anys- fins als 59 anys.

MISSATGE DE S.S. EL PAPA BENET XVI PER A LA QUARESMA 2010

Queridos hermanos y hermanas:

Cada año, con ocasión de la Cuaresma, la Iglesia nos invita a una sincera revisión de nuestra vida a la luz de las enseñanzas evangélicas. Este año quiero proponeros algunas reflexiones sobre el vasto tema de la justicia, partiendo de la afirmación paulina: La justicia de Dios se ha manifestado por la fe en Jesucristo (cf. Rm 3,21-22).

Justicia: "dare cuique suum"

Me detengo, en primer lugar, en el significado de la palabra "justicia", que en el lenguaje común implica "dar a cada uno lo suyo" - "dare cuique suum", según la famosa expresión de Ulpiano, un jurista romano del siglo III. Sin embargo, esta clásica definición no aclara en realidad en qué consiste "lo suyo" que hay que asegurar a cada uno. Aquello de lo que el hombre tiene más necesidad no se le puede garantizar por ley. Para gozar de una existencia en plenitud, necesita algo más íntimo que se le puede conceder sólo gratuitamente: podríamos decir que el hombre vive del amor que sólo Dios, que lo ha creado a su imagen y semejanza, puede comunicarle. Los bienes materiales ciertamente son útiles y necesarios (es más, Jesús mismo se preocupó de curar a los enfermos, de dar de comer a la multitud que lo seguía y sin duda condena la indiferencia que también hoy provoca la muerte de centenares de millones de seres humanos por falta de alimentos, de agua y de medicinas), pero la justicia "distributiva" no proporciona al ser humano todo "lo suyo" que le corresponde. Este, además del pan y más que el pan, necesita a Dios. Observa san Agustín: si "la justicia es la virtud que distribuye a cada uno lo suyo... no es justicia humana la que aparta al hombre del verdadero Dios" (De Civitate Dei, XIX, 21).

¿De dónde viene la injusticia?

El evangelista Marcos refiere las siguientes palabras de Jesús, que se sitúan en el debate de aquel tiempo sobre lo que es puro y lo que es impuro: "Nada hay fuera del hombre que, entrando en él, pueda contaminarle; sino lo que sale del hombre, eso es lo que contamina al hombre... Lo que sale del hombre, eso es lo que contamina al hombre. Porque de dentro, del corazón de los hombres, salen las intenciones malas" (Mc 7,15. 20-21). Más allá de la cuestión inmediata relativa a los alimentos, podemos ver en la reacción de los fariseos una tentación permanente del hombre: la de identificar el origen del mal en una causa exterior. Muchas de las ideologías modernas tienen, si nos fijamos bien, este presupuesto: dado que la injusticia viene "de fuera", para que reine la justicia es suficiente con eliminar las causas exteriores que impiden su puesta en práctica. Esta manera de pensar ­advierte Jesús­ es ingenua y miope. La injusticia, fruto del mal, no tiene raíces exclusivamente externas; tiene su origen en el corazón humano, donde se encuentra el germen de una misteriosa convivencia con el mal. Lo reconoce amargamente el salmista: "Mira, en la culpa nací, pecador me concibió mi madre" (Sal 51,7). Sí, el hombre es frágil a causa de un impulso profundo, que lo mortifica en la capacidad de entrar en comunión con el prójimo. Abierto por naturaleza al libre flujo del compartir, siente dentro de sí una extraña fuerza de gravedad que lo lleva a replegarse en sí mismo, a imponerse por encima de los demás y contra ellos: es el egoísmo, consecuencia de la culpa original. Adán y Eva, seducidos por la mentira de Satanás, aferrando el misterioso fruto en contra del mandamiento divino, sustituyeron la lógica del confiar en el Amor por la de la sospecha y la competición; la lógica del recibir, del esperar confiado los dones del Otro, por la lógica ansiosa del aferrar y del actuar por su cuenta (cf. Gn 3,1-6), experimentando como resultado un sentimiento de inquietud y de incertidumbre. ¿Cómo puede el hombre librarse de este impulso egoísta y abrirse al amor?

Justicia y Sedaqad

En el corazón de la sabiduría de Israel encontramos un vínculo profundo entre la fe en el Dios que "levanta del polvo al desvalido" (Sal 113,7) y la justicia para con el prójimo. Lo expresa bien la misma palabra que en hebreo indica la virtud de la justicia: sedaqad,. En efecto, sedaqad significa, por una parte, aceptación plena de la voluntad del Dios de Israel; por otra, equidad con el prójimo (cf. Ex 20,12-17), en especial con el pobre, el forastero, el huérfano y la viuda (cf. Dt 10,18-19). Pero los dos significados están relacionados, porque dar al pobre, para el israelita, no es otra cosa que dar a Dios, que se ha apiadado de la miseria de su pueblo, lo que le debe. No es casualidad que el don de las tablas de la Ley a Moisés, en el monte Sinaí, suceda después del paso del Mar Rojo. Es decir, escuchar la Ley presupone la fe en el Dios que ha sido el primero en "escuchar el clamor" de su pueblo y "ha bajado para librarle de la mano de los egipcios" (cf. Ex 3,8). Dios está atento al grito del desdichado y como respuesta pide que se le escuche: pide justicia con el pobre (cf. Si 4,4-5.8-9), el forastero (cf. Ex 20,22), el esclavo (cf. Dt 15,12-18). Por lo tanto, para entrar en la justicia es necesario salir de esa ilusión de autosuficiencia, del profundo estado de cerrazón, que es el origen de nuestra injusticia. En otras palabras, es necesario un "éxodo" más profundo que el que Dios obró con Moisés, una liberación del corazón, que la palabra de la Ley, por sí sola, no tiene el poder de realizar. ¿Existe, pues, esperanza de justicia para el hombre?

Cristo, justicia de Dios

El anuncio cristiano responde positivamente a la sed de justicia del hombre, como afirma el Apóstol Pablo en la Carta a los Romanos: "Ahora, independientemente de la ley, la justicia de Dios se ha manifestado... por la fe en Jesucristo, para todos los que creen, pues no hay diferencia alguna; todos pecaron y están privados de la gloria de Dios, y son justificados por el don de su gracia, en virtud de la redención realizada en Cristo Jesús, a quien exhibió Dios como instrumento de propiciación por su propia sangre, mediante la fe, para mostrar su justicia (Rm 3,21-25).

¿Cuál es, pues, la justicia de Cristo? Es, ante todo, la justicia que viene de la gracia, donde no es el hombre que repara, se cura a sí mismo y a los demás. El hecho de que la "propiciación" tenga lugar en la "sangre" de Jesús significa que no son los sacrificios del hombre los que le libran del peso de las culpas, sino el gesto del amor de Dios que se abre hasta el extremo, hasta aceptar en sí mismo la "maldición" que corresponde al hombre, a fin de transmitirle en cambio la "bendición" que corresponde a Dios (cf. Ga 3,13-14). Pero esto suscita en seguida una objeción: ¿qué justicia existe dónde el justo muere en lugar del culpable y el culpable recibe en cambio la bendición que corresponde al justo? Cada uno no recibe de este modo lo contrario de "lo suyo"? En realidad, aquí se manifiesta la justicia divina, profundamente distinta de la humana. Dios ha pagado por nosotros en su Hijo el precio del rescate, un precio verdaderamente exorbitante. Frente a la justicia de la Cruz, el hombre se puede rebelar, porque pone de manifiesto que el hombre no es un ser autárquico, sino que necesita de Otro para ser plenamente él mismo. Convertirse a Cristo, creer en el Evangelio, significa precisamente esto: salir de la ilusión de la autosuficiencia para descubrir y aceptar la propia indigencia, indigencia de los demás y de Dios, exigencia de su perdón y de su amistad.

Se entiende, entonces, como la fe no es un hecho natural, cómodo, obvio: hace falta humildad para aceptar tener necesidad de Otro que me libere de lo "mío", para darme gratuitamente lo "suyo". Esto sucede especialmente en los sacramentos de la Penitencia y de la Eucaristía. Gracias a la acción de Cristo, nosotros podemos entrar en la justicia "más grande", que es la del amor (cf. Rm 13,8-10), la justicia de quien en cualquier caso se siente siempre más deudor que acreedor, porque ha recibido más de lo que podía esperar.

Precisamente por la fuerza de esta experiencia, el cristiano se ve impulsado a contribuir a la formación de sociedades justas, donde todos reciban lo necesario para vivir según su propia dignidad de hombres y donde la justicia sea vivificada por el amor.

Queridos hermanos y hermanas, la Cuaresma culmina en el Triduo Pascual, en el que este año volveremos a celebrar la justicia divina, que es plenitud de caridad, de don y de salvación. Que este tiempo penitencial sea para todos los cristianos un tiempo de auténtica conversión y de intenso conocimiento del misterio de Cristo, que vino para cumplir toda justicia. Con estos sentimientos, os imparto a todos de corazón la bendición apostólica.

Vaticano, 30 de octubre de 2009