ADVENT SIGNIFICA ADVENIMENT, i quatre diumenges abans de la festa de Nadal comenta l’any litúrgic amb aquest temps de preparació al triple adveniment de Nostre Senyor Jesús: en el misteri de l’Encarnació, en les nostres ànimes per la gràcia, i al darrer dia com a Jutge. Vol l’Església que en les setmanes d’Advent reproduïm en els nostres cors aquells sentiments de desig i esperança, de santa impaciència i fervor, amb què els antics patriarques expectaven la vinguda del Messies; que així preparem la nostra ànima a la visitació de la gràcia de Déu que hi renovarà els fruits de l’Encarnació; i amb aquestes disposicions puguem esperar confiats el dia del Judici. Aquesta idea precisa sobre la signficació espiritual i ascètica de l’Advent que ens porta la Litúrgia, és ven adient a aquesta bella interpretació de la vida religiosa de la humanitat: “la història del món en la seva essència es resumeix en aquests mots: El Crist ve (període que va de la caiguda d’Adam a Nadal); El Crist ha vingut (període evangèlic); El Crist tornarà (període que va des de l’Ascensió fins a l’acabament dels temps).
TRES SÓN ELS PRINCIPALS profetes i apòstols que ens prediquen ara: Isaïes, Sant Joan i Sant Pau. El gran vident d’Israel recull tots els clams del món antic, i assenyala el camí que condueix al Messies. El Baptista, el seu immediat precursor i el darrer dels seus profetes, diu encara a nosaltres les paraules plenes d’energia i emoció de quan, vingut ja a la terra el Salvador, disposava els homes a veure’n l’aparició i a recollir les seves ensenyances i les seves gràcies divines. I l’Apòstol ens repeteix sovint el seu avís que el Senyor és ja a prop per judicar-nos. En les presents setmanes aquests enviats de Déu han d’ésser un especial objecte de la nostra atenció. Però sobre tot hem d’unir-nos en esperit a la Verge Mare que amb puríssima intimitat i alta contemplació esperava el naixement del Fill.
L’Advent és Temps també d’una CERTA PENITÈNCIA; a l’Edat Mitjana en deien la Quaresma de Nadal. Per això en les Misses Pròpies de l’Advent s’usa el color morat; se suprimeixen el Glòria, etc. Però la litúrgia no és severa com la de Quaresma, no se suprimeix el crit joiós de l’Al·leluia i els textos canten bellament la proximitat del Redemptor.
LA CORONA D’ADVENT té el seu origen en una tradició pagana europea que consistia en encendre espelmes durant l'hivern per a representar al foc del déu Sol, perquè tornés amb la seva llum i calor durant l'hivern. Els primers missioners van aprofitar aquesta tradició per a evangelitzar a les persones. Partien dels seus costums per a ensenyar-los la fe catòlica.
La corona està formada per una gran varietat de símbols: La forma circular: El cercle no té principi ni fi. És senyal de l'amor de Déu que és etern, sense principi i sense fi, i també del nostre amor a Déu i al proïsme que mai ha d’acabar. Les branques verdes: Verd és el color d'esperança i vida. Déu vol que esperem la seva gràcia, el perdó dels pecats i la glòria eterna al final de les nostres vides. L'anhel més important en les nostres vides ha de ser arribar a una unió més estreta amb Déu, el nostre Pare. Les quatre espelmes: Ens fan pensar en l’obscuritat provocada pel pecat que encega a l'home i l’allunya de Déu. Després de la primera caiguda de l'home, Déu va anar donant a poc a poc una esperança de salvació que va il·luminar tot l'univers com les espelmes la corona. Així com les tenebres es dissipen amb cada espelma que encenem, els segles es van anar il·luminant amb la cada vegada més propera arribada de Crist al nostre món. Són quatre espelmes les quals es posen en la corona i es prenen d'una en una, durant els quatre diumenges d’advent al fer l'oració en família o en la parròquia. S'acostuma usar diferents colors: una morada, una vermella, una rosa i una blanca. Hi ha qui acostumen posar tres veles morades i una rosa o blanca. Es prenen primer les morades que ens recorden que és temps de penitència, de conversió. La blanca o rosa significa l'alegria de l'arribada de Jesucrist.
Història 
Rectoriologi i història recent 