Amb fidelitat la ciutat d’Igualada celebra la solemnitat del Sant Crist, en el quatre-cents vintè aniversari de la seva “Suor de Sang”. Ha passat molt de temps, des d’aquell benaurat prodigi del divendres sant de l’any 1590, però el fervor, l’estima i l’agraïment envers el Sant Crist romanen en el cor dels igualadins. Molts fets han succeït en aquests segles, però els igualadins, amb ulls enamorats, contemplem un any més el nostre Sant Crist. La fidelitat envers el Sant Crist no solament no ha mort; sinó sembla que creixi, i cerca noves maneres de manifestar-se.

Igualada no deixis mai de mirar el teu Sant Crist!. L’amor és sempre creatiu. La riquesa de la devoció al Sant Crist és tan gran que mai cap generació no esgotarà tot el que ell ens pot donar. Al llarg dels segles han estat moltes les manifestacions de veneració. Cada temps ha de cercar la seva, però sense perdre la identitat pròpia cristiana i seguint la tradició igualadina.

Aquest any, en què tota l’Església celebra un any sacerdotal, per donar a conèixer la riquesa del sacerdoci ministerial per a l’Església i el món, vull reflexionar amb vosaltres, sobre el Sant Crist d’Igualada, l’Espòs de Sang, com a sacerdot i model de sants sacerdots.

De manera admirable, el venerable bisbe Josep Torras i Bages en la carta pastoral adreçada als igualadins l’any 1900 va donar al Sant Crist el nom “d’espòs de sang”. El bisbe Josep Maria Guix i Ferreres, que el juny passat ens va deixar per anar a la casa del Pare i que cada any fidelment celebrava aquesta festa, en la carta pastoral que va adreçar als igualadins i a tots els diocesans el febrer de l’any 1990, en motiu del quart centenari del Sant Crist, qualifica al Dr. Torras i Bages per la seva carta pastoral “en el teòleg indiscutible i sense parió del Sant Crist d’Igualada”.

El títol de la carta pastoral torrasiana és tret d’un verset del llibre de l’Èxode en què apareix d’una manera enigmàtica aquesta expressió en llavis de Sèfora, l’esposa de Moisès: “Tu ets per a mi un espòs de sang” (Ex 4,25). La tradició cristiana –i de manera admirable Josep Torras i Bages- ho aplica a Jesús com el qui és en veritat l’espòs de l’Església, per la qual vessa la seva sang. En paraules seves: “un matrimoni inefable i sacratíssim, misteriós i fecundíssim entre la naturalesa divina i la humana, un matrimoni de sang que es consumà allà en el cim de la sagrada muntanya del Calvari, tenint per testimonis el cel i la terra, els àngels i els homes, el dia en què Jesucrist morí a la creu per donar vida a la Humanitat amb la qual s’havia ajuntat en unitat de persona. I el que passà en la vostra ciutat, estimats germans i caríssims fills, el dia de Divendres Sant de 1590 és un eco, una significació o símbol d’aquell matrimoni de sang entre Jesucrist i la Humanitat, una memòria que volgué deixar-vos, un present que volgué Déu fer-vos perquè sempre tinguéssiu una reminiscència vivíssima d’allò que mai els homes no havem d’oblidar; de l’amor més fort que la mateixa mort que el Fill diví de la Immaculada Verge Maria professà al nostre llinatge”.

En la Bíblia torbem entre els noms que es donen a Déu el d’Espòs del seu poble, el poble d’Israel. I el seu amor es manifesta amb atencions gratuïtes, que manifesten la seva misericòrdia contínua que triomfa per damunt de la infidelitat del poble. Les paraules del profeta Isaïes són culminació de la història de la fidelitat contínua de Déu, tot i la infidelitat d’Israel: “El qui t'ha creat és espòs teu, el seu nom és «Senyor de l'univers». El qui t'allibera és el Sant d'Israel, anomenat «Déu de tota la terra». El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: «Qui abandonaria l'esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d'indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t'estimo amb un amor etern. T'ho diu el Senyor, el qui t'allibera”. (Is 54, 5-8).

La paraula del profeta anuncia el perdó, el retorn de l’esposa infidel, el cor de Déu –espòs; però és en Crist on es manifesta com és aquest perdó, aquest retorn, aquest cor de Déu-espòs. Crist és el veritable espòs de la seva Església, a la qual estima, donant-se del tot, per retornar a l’esposa la seva dignitat original. Sant Pau en la carta als efesis ens ho diu d’aquesta manera: el Crist ha estimat l'Església i s'ha entregat a la mort per ella. L'ha volguda santificar purificant-la amb el bany de l'aigua acompanyat de la paraula. Volia portar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques ni arrugues ni res de semblant: una Església que fos santa i immaculada. (Ef 5,25-27).

L’Església és l’Esposa de Crist que neix, com una nova Eva, del costat obert del Redemptor a la creu. L’Església neix del costat obert de l’Espòs de Sang.

Quan diem l’Església, diem tots i cada un de nosaltres, els batejats, i tots els homes cridats a entrar a formar part de l’Església, perquè Crist estima tots els homes, i vol que tots formin part del seu Cos que és l’Església. Per l’obediència de la fe tots els homes poden entrar a formar part d’aquesta “Esposa de Crist” que és l’Església. Per això totes aquestes expressions que acabem de sentir de l’Escriptura són també dites i són referides a tots nosaltres. Avui nosaltres contemplem el Sant Crist d’Igualada, l’Espòs de Sang, contemplem la sang vessada, contemplem el seu costat obert. Tot aquest misteri no el podem mirar de lluny, l’hem de mirar ben de prop, perquè ens ateny a tots i cada un de nosaltres, germans i germanes.

Com deia, aquest any és un any sacerdotal. Un any, però no solament per als sacerdots, sinó per a tot el poble fidel. Un any per agrair el do del sacerdoci, per comprendre una mica millor aquest gran do que és el sacerdoci ministerial, el dels bisbes i dels preveres. I un any també per demanar, de manera especia, a Déu el do de les vocacions sacerdotals per al servei de les nostres parròquies i comunitats.

El Sant Crist d’Igualada, l’Espòs de Sang, ens fa recordar un aspecte fonamental del sacerdoci. El papa Joan Pau II, en una reflexió sobre el sacerdoci, expressava amb una nova llum un aspecte del sacerdoci. Deia: “el sacerdot és cridat a ser imatge viva de Jesucrist, espòs de l’Església...És cridat a reviure en la seva vida espiritual l’amor del Crist espòs envers l’Església esposa. La seva vida ha d’estar il·luminada i orientada també per aquest tret esponsal, que li demana ser testimoni de l’amor del Crist com a Espòs i, per això, ser capaç d’estimar la gent amb un cor nou, gran i pur, amb autèntica renúncia a si mateix, amb donació total, contínua i fidel, i alhora amb una mena de ‘zel’ diví (cf. 2Co 11,2), amb una tendresa que àdhuc assumeix matisos de l’afecte matern, capaç de fer-se càrrec dels ‘dolors de part’ fins que “el Crist no sigui format” en els fidels (cf. Ga 4,19)”. (Pastores dabo vobis, 22).

Germans, el sacerdot ha de ser enmig del poble que té encomanat una imatge viva de l’Espòs de Sang que és el Sant Crist. El Sant Crist no és solament una imatge, és una presència que ens parla de la donació contínua de Crist, que estima el seu poble, que estima la seva Església, que estima Igualada, que estima tots i cada un dels qui formem la ciutat d’Igualada. D’això no en tenim cap dubte. Però també és cert que Crist ha volgut escollir alguns membres de la comunitat cristiana, perquè siguin imatge seva enmig de l’Església i del món; imatge seva com a Cap, Pastor i Espòs de la seva Església.

Sobretot aquesta presència de “Crist, Espòs de Sang” es fa realitat en la celebració de l’Eucaristia. Cada Eucaristia és presència ral i viva del desposori de Sang de Crist amb la seva Església. La sang vessada no és un record solament, és sobretot realitat actual i viva. En cada Eucaristia Crist el Senyor, per mitjà de la persona dels seus ministres diu: “Aquest és el calze de la meva sang, la sang de l’aliança nova i eterna vessada per vosaltres i per totes els homes en remissió dels pecats”. No hi ha Eucaristia sense sacerdoci, com no hi ha desposori de Sang sense l’Espòs de Sang. Si manquessin, els sacerdots, la presència sagramental de Crist Espòs, ens mancaria l’Eucaristia. I ja sabem que sense Eucaristia no hi ha Església.

Per això, els sacerdots hem de prendre consciència, des de la nostra humil condició, del do que hem rebut: ser presència de Crist, espòs de sang, enmig de les nostres comunitats cristianes i també del món que no creu. I al mateix temps, tots vosaltres germans, que estimeu el Sant Crist, espòs de sang, i estimeu l’Església, heu de pregar pels vostres sacerdots. Pregueu, perquè siguem ben fidels al ministeri rebut, que visquem la nostra donació, no a mitges, sinó de veritat, amb aquella santedat que ens demana i ens dóna al mateix temps, la participació sagramental en el sacerdoci de Crist. Sant Joan Maria Vianney deia: “Un bon pastor, un pastor segons el Cor de Déu, és el tresor més gran que el bon Déu pot concedir a una parròquia, i un dels dons més preciosos de la misericòrdia divina”.

Certament que és gran el do que el Senyor fa en tots i cada un dels sacerdots que han servit o serveixen les comunitats i parròquies d’aquesta ciutat d’Igualada; així com el do dels fills d’aquest ciutat que han viscut o viuen amb fidelitat el seu sacerdoci. Uns i altres han expressat la seva estimació al Sant Crist i a l’Església la seva Esposa. La seva font de donació als altres l’han tingut certament en el Sant Crist. Diria molts noms; però ben seguir que me’n deixaria molts. Cada un de vosaltres té en el seu record de tants testimonis de sacerdots fidels. Deixeu, però que solament anomeni avui a Mn. Josep Còdol, com hem dit a l’inici d’aquesta celebració, i a dos fills d’Igualada, el qui encapçala la llista de la causa dels màrtirs, sacerdots i lacis, de la nostra diòcesi de Vic en els anys 30 del segles passat al nostre país, mossèn Jaume Serra i Jordi; i el venerable Josep d’Igualada, el Pare Tous i Soler, caputxí, nascut en aquesta ciutat i fundador de les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, que en aquest mateix mes, el dia 25, diumenge del Bon Pastor, serà beatificat a Barcelona...

Sant Crist d’Igualada, Espòs de Sang de la Humanitat sencera i d’aquesta ciutat d’Igualada. Mireu la vostra Església, mireu les nostres famílies, les nostres parròquies, els nostres infants, els nostres joves, els nostres malalts, mireu-nos a tots nosaltres. Ja sabeu que tenim necessitat de molts i sants sacerdots, que ens facin present la vostra donació fins a la mort, vessant la vostra sang sagrada per amor. Us donem gràcies pels sacerdots que serveixen amb generositat les nostres comunitats, pels sacerdots fills d’aquesta ciutat, pels nostres seminaristes. I us demanem que manifesteu, una vegada més, la vostra infinita misericòrdia envers nosaltres i envers la nostra Església donant-nos vocacions a la vida sacerdotal. Sant Crist d’Igualada, Espòs de Sang, enamora del tot el cor de molts joves igualadins i d’arreu de la diòcesi, perquè es lliurin generosament per amor, a ser presència viva vostra, Cap, Pastor i Espòs de l’Església, al servei de les nostres comunitats i parròquies. Sant Crist d’Igualada Espòs de Sang, doneu-nos sants sacerdots, doneu-nos molts i sants sacerdots, doneu-nos vocacions a la vida consagrada, doneu-nos famílies verament cristianes. Amén.