La Mare de Déu, en persona, li va ensenyar a Sant Domènec a resar el rosari l'any 1208 i li va dir que propagués aquesta devoció i la utilitzés com arma poderosa en contra dels enemics de la Fe. Domingo de Guzmán era un sant sacerdot espanyol que va anar al sud de França per a convertir als quals s'havien apartat de l'Església per l’heretgia dels albigesos.

Aquesta ensenya que existeixen dos déus, del bé i altre del mal. El bo va crear tot l'espiritual. El dolent, tot el material. Com a conseqüència, per als albigesos, tot el material és dolent. El cos és material; per tant, el cos és dolent. Jesús va tenir un cos, per tant, Jesús no és Déu. També negaven els sagraments i la veritat que Maria és la Mare de Déu. Es refusaven a reconèixer al Papa i van establir les seves pròpies normes i creences. Durant anys els Papes van enviar sacerdots gelosos de la fe, que van tractar de convertir-los, però sense molt èxit..

Domènec va treballar durant anys enmig d'aquests desventurats. Per mitjà del seu predicació, les seves oracions i sacrificis, va assolir convertir a uns pocs. Però, molt sovint, per temor a ser ridiculitzats i a passar treballs, els convertits es donaven per vençuts. Domènec va donar inici a una ordre religiosa per a les dones joves convertides. El seu convent es trobava en Prouille, al costat d'una capella dedicada a la Santíssima Verge. Va anar en aquesta capella on Domènec li va suplicar a Nostra Senyora que l’ajudés, doncs sentia que no estava assolint gairebé res. La Verge acudeix en ajuda de Sant Domènec i se li va aparèixer en la capella. En la seva mà sostenia un rosari i li va ensenyar a Domènec a recitar-lo. Va dir que ho prediqués per tot el món, prometent-li que molts pecadors es convertirien i obtindrien abundants gràcies. Domènec va sortir d'allí ple de zel, amb el rosari en la mà. Efectivament, ho va predicar, i amb gran èxit per que molts albigesos van tornar a la fe catòlica.

La batalla de Lepant

Encara que ha estat molt cèlebre aquesta devoció del Rosari des del temps de Sant Domènec, es va fer més cèlebre en ocasió de la famosa batalla naval de Lepant, que es va guanyar per intercessió nostra Senyora, i particularment per la devoció del seu sant Rosari. Després que Selim II, gran turc, va trencar les paus amb la república de Venècia, i veient-se senyor del mar per la multitud de les seves naus i soldats, senyorejà el regne de Xipre, i va començar a fer hostilitats i estralls contra els cristians, el Pontífex Pius V va procurar unir totes les armes catòliques contra l'enemic comú de la cristiandat que desitjava dominar-lo tot amb el seu poder, i presumia eclipsar amb les seves llunes les llums claríssimes de la nostra fe. El rei catòlic Felip II s’uní amb el Papa i amb la república de Venècia per a oposar-se a tan formidable enemic. Va disposar una poderosa armada, de la qual anava per general D. Juan d'Àustria, fill de l'invicte emperador Carles V, i hi hagué victòria.

Es va aconseguir aquesta insigne victòria degut a les oracions de Pius V i de la cristiandat, on el Sant Pontífex les va manar fer; i fora del valor dels soldats cristians, va ajudar molt la devoció i zel amb que confessats i bé amatents van entrar en la batalla, per a morir defensant la fe, si Déu per les nostres culpes donés als infidels la victòria; i principalment es va deure a la intercessió de la sacratísima Mare de Déu nostra Senyora, singular patrona de les batalles, a qui el Summe Pontífex va encomanar aquesta empresa, i el general i capitans van fer diversos vots. Es va aconseguir aquesta victòria en el primer diumenge d'octubre de 1571, dia que els dominics tenien consagrat, com tots els primers diumenges de cada mes, al culte de la nostra Senyora del Rosari; i en aquest, especialment encomanava a Déu el bon succés de les armes catòliques, per ordre del Summe Pontífex Pius V, el qual, en reconeixement de tan assenyalada mercè com va rebre tota la cristiandat de la Mare de Déu, va consagrar aquest dia al seu culte, amb títol de "Santa María de la Victòria"; i Gregorio XIII, que li va succeir, va manar que se celebrés cada any, en el primer diumenge d'octubre, en totes les esglésies de l'orbe cristià on hagués capella o altar de nostra Senyora del Rosari, festa a la nostra Senyora amb títol del Rosari, per haver-se arribat a aquesta victòria per la seva devoció.

La devoció del Rosari a Igualada

La victòria de Lepant, tant gloriosa pels anals de l’Església, que va tenir lloc el 7 d’octubre de 1571, va ser un crit d’aleluia i un toc d’atenció, per virtut del qual en el futur i per totes parts amb major confiança es va invocar i obsequiar a la Verge Maria, Mare de Déu i dels homes, amb la corona dels llavors quinze misteris, que és la devoció del Sant Rosari.

Les universitats i els pobles celebraren el triomf de les armes cristianes contra el poder musulmà; i Igualada, vil·la de tradició mariana, la que mai va reparar en sacrificis per defensar la tradició santa de la seva religiositat, quan va arribar la notícia de tant gran esdeveniment, degut a la protecció visible del Rosari de Maria, es va desbordar en entusiasme, repicant les campanes del seus temples, i entonant un solemne Te Deum en la parroquial de Santa Maria, en acció de gràcies al Totpoderós, així com una devota i concurreguda processó que es va celebrar per tota la vil·la, amb igual magnificència que la de la festa del Corpus: van tenir lloc aquests actes el diumenge 2 de desembre de 1571.

El 1573 el Papa Gregori XIII va establir perpètuament la festa del Sant Rosari de Maria, el primer diumenge d’octubre i va instituir la confraternitat de la Verge, sota aquest títol. Així va néixer en moltes parts un ressorgiment d’amor al Rosari de Maria, i en diversos llocs de Catalunya se li dedicaven altars, confraries o capelles. Igualada no podia ser menys i va dirigir els seus pius entusiasmes a procurar l’erecció d’un temple consagrat a Ntra. Sra. del Roser, que es va aixecar entre l’antic hospital que tenia la vil·la, entre els carrers de San Bartomeu i Riumajor (avui del Rosari). El temple es va beneir l’any 1578, i en ell es va produir el prodigi del Sant Crist d’Igualada el 20 d’abril de 1590.

Aquell temple fou substituït per l’església actual, que fou beneïda el 31 de desembre de 1819.