En l’acta de la consagració de l’església d’Igualada, feta pel bisbe Guillem d’Ausona, trobem aquestes paraules: “L’any mil cinquanta nou del temps d’ençà que nostre Senyor Jesucrist, per a la redempció del gènere humà, assumí de la nostra carn un cos vivent, naixent del ventre d’una verge, ell que, d’una manera inefable havia nascut ja de Déu Pare abans de tots els segles sense començament, es féu la consagració de l’església en honor de Santa Maria i de Sant Pere al lloc anomenat Aqualadda, al bisbat d’Ausona.”

Han passat nou-cents cinquanta anys des d’aquella primera consagració – encara que hi ha una altra consagració vint-i-vuit anys després, suposadament perquè es va ampliar i remodelar l’església de santa Maria - I el mateix Senyor que va aplegar la seva Església entorn de l’altar del temple de Santa Maria i Sant Pere, avui ens convoca en el seu temple per celebrar l’Eucaristia en el dia en què amb tota l’Església celebrem la Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria.

El motiu de la nostra celebració avui té, doncs, dos motius d’alegria. Un és el temple, del qual recordem la seva història i la seva significació per a nosaltres. I un altre motiu és el de la celebració del temple immaculat en què habità el mateix fill de Déu. Em refereixo a Maria, al si de la qual el Fill etern de Déu va prendre la nostra naturalesa, fent-se germà nostre. Les paraules que el diaca Benet, canonge de la seu de sant Pere de Vic, va escriure en l’acta de la consagració o dotalia - que abans hem recordat- expressen el mateix misteri de l’Encarnació del Verb de Déu en les entranyes virginals de Maria que nosaltres creiem. Amb la mateixa fe cristiana, ara com fa nou-cents cinquanta anys, va ser consagrada l’església de santa Maria i sant Pere d’Igualada. I amb la mateixa fe cristiana que el bisbe Guillem i el poble fidel de fa nou-cents cinquanta anys, nosaltres volem celebrem l’acció de gràcies al Pare, que és l’Eucaristia, per mitjà de Crist el seu Fill, en la gràcia de l’Esperit Sant.

L’Església des de la seva llibertat, al segle IV, i allà on n’ha tinguda, de llibertat, ha consagrat temples a Déu. Ho ha fet amb el convenciment que els temples visibles fan present el misteri de Crist i el misteri de l’Església.

Certament, des de Crist, el Déu amb nosaltres, l’únic temple possible és ell mateix. Amb aquelles paraules que trobem en l’evangeli de sant Joan en què Jesús diu referint-se al seu cos: “Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré. “  (2,19), es manifesta que el temple de Jerusalem deixa de tenir la seva utilitat, quan Crist mateix s’ha fet carn de la nostra carn i ossos dels nostres ossos, en les noces de Déu amb la humanitat per l’encarnació i el misteri pasqual del seu Fill únic. Les paraules dirigides a la Samaritana són per a tots nosaltres “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem... Arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.” (Jo 4,21-23)

Per això tot el temple i de manera especial l’altar representa Crist. El temple es dedicat a Déu i en ell, com a lloc sagrat, solament són adients els actes propis del culte cristià i de l’assemblea cristiana reunida per a la pregària i per a glòria de Déu en la predicació i la comunió eclesial.

El temple cristià fa visible el misteri de l’Església. Al temple som convocats per Déu en la gran assemblea que és l’Església, Esposa de Crist, Cos de Crist, Edificació de Déu, Temple de Déu, Poble de Déu... El papa Benet XVI, en una catequesi sobre l’eclesiologia de sant Pau en diu: “ La relació entre Església i temple assumeix dues dimensions complementaries: per una part, s’aplica a la comunitat eclesial la característica de separació i de puresa que tenia l’edifici sagrat; però, per l’altra part, es supera també el concepte d’un espai material, per transferir aquest valor a la realitat d’una comunitat viva de fe. Si abans els temples es consideraven llocs de la presència de Déu, ara sabem que Déu no habita en edificis fets de pedra, sinó que el lloc de la presència de Déu en el món és la comunitat viva dels creients.” (15.12.08)

Germans i germanes, la solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria, ens pot ajudar a tots nosaltres a entendre allò que el sant Pare ens recordava respecte a l’Església. Ella és la comunitat viva dels creients en Crist. L’edificació del temple de Déu que és l’Església està formada de pedres vives. “Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist.”, ens diu sant Pere en la seva primera carta ( 1Pe 2,5). I nosaltres necessitem Maria, Mare, Mestra, Model, Imatge, Primícia, Mirall de l’Església, per poder comprendre el que som nosaltres, pedres vives de l’Església.

Nosaltres hem rebut el do del nostre baptisme. En el nostre cor, per la misericòrdia de Déu, hem rebut la gràcia de la benedicció de Déu. Hem estat netejats del pecat original per la sang de Crist. Hem estat identificats amb Crist, essent germans seus i hereus amb ell. Hem esdevingut fills de Déu en el Fill etern de Déu. Hem estat constituïts temples de l’Esperit Sant. Hem estat fets pedres vives de l’Església de Déu.

Les paraules de sant Pau als cristians d’Efes que hem escoltat en la segona lectura, mirades des del nostre baptisme tenen més llum: “ Beneït sigui Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants i irreprensibles al seus ulls... Volia que fóssim lloança de la seva grandesa.”

Però encara tenen més llum aquestes paraules, mirades des de Maria. Ella és, com l’àngel li va dir en el moment de l’anunciació, la “plena de gràcia”. Ella és aquella en què el pecat mai no tingué estada en el seu cor. I ni en cap instant de la seva vida, com ens ensenya l’Església: “La benaurada Verge Maria, des del primer instant de la seva concepció, per una gràcia i un favor singular, en virtut dels mèrits de Jesucrist, Salvador del llinatge humà, va ser preservada intacta de tota màcula de pecat original.” (Pius IX  Ineffabilis Deus, 1854)

Pel baptisme hem rebut la gràcia santificant que ens fa sants. Si deixéssim que el pecat mortal arribés al nostre cor perdríem aquesta gràcia del nostre baptisme. L’únic camí de retorn a la gràcia de la santedat després del pecat mortal és el penediment sincer i la conversió de vida amb la gràcia de la reconciliació amb Déu i amb l’Església que rebem en el sagrament de la confessió.

El ser pedres vives ens demana viure sempre en la gràcia i l’amistat amb Déu. Així és com fem visible l’Església santa i immaculada de la qual Maria n’és sempre el mirall per a tots nosaltres. Per això l’amistat amb Déu, el estar en la seva gràcia, és la condició indispensable per poder participar en la comunió eucarística, cimal de la celebració cristiana. En la litúrgia bizantina catòlica abans de la comunió en la presentació dels sant misteris és diu: “Estigueu atents! Les coses santes per als sants!” I la invitació a combregar es fa amb aquestes paraules: “Acosteu-vos amb temor de Déu, amb fe i caritat!”

El pecat no pot fer estada en el cor del creient en Crist. La lluita per poder viure sempre com a fills de Déu és constant en la vida del cristià, des d’aquell moment inicial que ens ha recordat el llibre del Gènesi: “... Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló.” Els cristians hem d’imitar Maria en la lluita. I, posant l’esperança en la misericòrdia de Déu i la intercessió de Maria, no defallir mai en aquesta lluita, i ser, al mateix temps, sempre capaços d’aixecar-nos ràpidament si som ferits en la batalla. La mirada cristiana és la de l’esperança. Crist ha vençut el pecat i la mort. La victòria de Déu es manifesta en Maria com a primícia de tots nosaltres, tant en el misteri de la seva Concepció Immaculada, com en el de la seva Assumpció en cos i ànima al cel.

I una darrera mirada en aquesta homilia a Maria. Ella respon a les paraules de l’àngel: ”Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.” Dient això expressa que en la seva vida el seu jo es lliura’t plenament al misteri de Déu. La seva vida solament és entesa des del Senyor i la seva voluntat. Déu és el tot per a ella.

En aquests moments, com en els moments en què es consagrava una primera església de santa Maria i sant Pere a Aqua-ladda, el Senyor cerca cors que es vulguin donar del tot al seu misteri per a fer realitat el seu Regne enmig del món. L’Església viva, amb cors com els de Maria, és la que fa present el Regnat de Déu enmig de la societat. El Regne de Déu no és un lloc, és un esdeveniment que succeeix en el cor de cada persona que acull Jesús, el Fill de Déu, en el seu cor per la fe i el seguiment en la caritat i la humilitat.

El Senyor cerca el nostre cor, germans i germanes, perquè sigui realitat encara més enmig del nostre món el seu regne de veritat, d’amor, de pau, de justícia, de vida. El cor d’esposos fidels i enamorats, generosos i oberts a la vida. El cor de fills que sempre respecten i estimen els seus pares, tant en la salut com en la malaltia i la velles. El cor d’empresaris i treballadors per fer possible una economia de la comunió, en què sempre la persona estigui per damunt del capital i de la producció. El cor de persones que vulguin defensar la vida, tota vida humana, des de l’inici de la concepció, fins al final en el llit de la malaltia, sempre en mans de Déu, únic amo i senyor de la vida humana. El cor de persones que volen defensar la veritat i la llibertat, unides sempre. El cor de joves que vulguin fer present Crist bon pastor enmig de les comunitats cristianes mancades, cada vegada més de bons i sant pastors. El cor de persones amatents a les necessitats materials i espirituals dels altres i disposades a ajudar-los sempre. El cor de persones que diguin ben sincerament a Déu: “que es compleixin en mi les teves paraules.” En una paraula, el Senyor cerca pedres vives per a fer present la seva Església enmig del món.

A l’església de Santa Maria i entorn del seu altar, celebrant la nostra fe en Crist, únic salvador de tots els homes, invoquem a santa Maria, en el misteri de la seva Concepció Immaculada, i li demanem que intercedeixi per nosaltres el seus fills, perquè puguem arribar purificats fins a Déu havent estat pedres vives de la seva Església. Amén.